Ulls per a un món nou


No és nou que la conducta de les persones, el comportament visible als ulls de la resta és només el resultat d’una operació combinada de percebre, saber i avaluar que dóna, per conseqüència, l’actuació.

Així, hem de tenir clar i present que quan un infant actua (ben igual que ho fa quan ja no és tan infant) ho fa com a conseqüència de percepcions que, de la mà de les informacions prèvies, duen a interpretacions en base a les quals decideix què i com ho farà.

El debat, centrat en si perden o no el curs, en com ho farem per recuperar els continguts perduts en la immensa distància física dels centres educatius, no és més que una cortina opaca que no deixa veure-hi més enllà. Perdre, han perdut moltes coses i, si bé és cert que el discurs de perdre certa llibertat per poder guanyar la vida pot ser tingut en compte, també ho és que convé deixar de centrar-se en les pèrdues i començar a centrar-se en les reparacions.

Hauran perdut innocència, hores de sol, abraçades, dies de parc, excursions, caragols i bassiots… cadascú a casa sap fer una llista acurada del que els seus infants han perdut en el confinament car és la vida, la rutina i la història de cada família la que modifica les pèrdues en temps de quarantena.

Ara bé, quines d’aquestes coses són recuperables? Les que ho siguin no estan perdudes, estan ajornades i no és dolent aprendre a esperar, a tenir paciència, a valorar allò que enyoram i que ens agradaria. Centrem-nos.
Han guanyat en paciència, tenen més eines de les que tenien abans per esperar sense desesperar-se, per estar sense pressa, per viure sense la sensació permanent de que el temps els corr en contra?

Si és així, és un gran guany. Si no ho és. Què estem fent?
Si és així, també ho has fet tu. Si no ho és. Què estàs fent?

Sobreviure no és una heroïcitat. Estar-se a casa, porta tancada, tampoc.
Els nous aprenentatges, aquells que s’han aconseguit percebent el repte i encarant l’esforç són bàlsam d’amor propi i energia cap a encarar-ne de nous. No ens enganem. Estar-se a casa és una imposició, aconseguir-ho no és opcional, no és una decisió, no implica la satisfacció de la pròpia superació voluntària.


Ens convé, doncs, convertir les (esperem) darreres setmanes de confinament, en quelcom que esdevingui reparador i al·licient alhora. En alguna cosa que passi per prendre part d’aquest procés que comença en la percepció i acaba en la conducta. I ens caldrà no oblidar en cap moment que, quan la informació no és suficient, cerquen la resta en els/les referents, sense dir-ho, imperceptibles, ens miren i llegeixen en nosaltres tot allò que no deim.

Si tenim por, ho saben, si tenim ganes de sortir al carrer, també. Les dues són igual de vàlides, d’humanes i de lloables.

Entrenem-nos, doncs, per encarar el repte amb objectius de millora sabent que, rere les portes, no hi ha el que hi havia, hi ha un món nou amb els carrers plens de por i de distància.
Entrenem-nos, doncs, per sortir amb mascaretes que ens mantinguin una part de la salut i resiliència, que ens mantingui l’altra.
Entrenem-nos, doncs, per assumir que l’heroïcitat no era sobreviure, l’heroïcitat serà readaptar-se i tornar a viure, amb tot el que això pugui significar.
Entrenem-nos, doncs, perquè models ho som. Ho érem abans i ho seguirem essent però la incertesa ens dóna un paper molt més actiu i molt més rellevant del que teníem fins ara.

Entrenem-nos, doncs, pensant en aquests ulls que miraran com sortim per la porta i entram a un món nou. Perquè les distàncies han de ser només físiques i aconseguir això depèn de tothom, de cadascú, i és tot un repte, voluntari.

Dejar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*